A José Zamora en Sitges (Mary de Navascués—L’Eco de Sitges, 1972)

Als anys setanta potser no tocava ser amic dels raros, sinó que més aviat calia mostrar un cert asquito, això comentava Mary de Navascués, vídua de César González Ruano, quan plorava la seva mort i la seva absència. Però ella seguí fidel a l’amic, a contracorrent. Els Ruano l’havien retrobat al París ocupat de 1941 –és llavors que el tracten més, Ruano el coneixia dels ambients literaris i bohemis de Madrid dels anys vint—, on s’havia refugiat de l’horror de la guerra civil: «Allí estaba, eterno, como si durmiera en alcanfor; joven, pizpireto, haciendo cinismo y chistes sobre sí mismo y con carnet de periodista, por cierto.» Consta al Fons PZ (AHMS) una llibreta-dietari escrita a mà per l’artista entre l’1 de gener de 1943 i finals de maig i on deixa constància d’aquesta estreta relació que van mantenir primer a París i després a Madrid. Recordem que Ruano arriba a Sitges per establir-s’hi l’octubre de 1943 i Zamora el 1948.